A Nosaltres, qui, Mireia Calafell fa un canvi de to i, aprofundint i insistint en la seva veu lírica, fa una aposta valenta allunyant-se del registre que li ha donat prestigi com a impulsora d’unes poètiques del cos, distanciant-se del gènere com a eix central del discurs i obrint la seva poètica a una nova relació més universal amb la quotidianitat interpretada a partir dels mites clàssics o la reflexió ontològica expressada a través del símbol i l’al·legoria. Qui som nosaltres i qui volem ser: vet aquí la qüestió fonamental que travessa un poemari bastit sobre la premissa que, per provar de respondre la pregunta, hi ha, com a mínim, dues actituds o lògiques possibles, la vertical i l’horitzontal. Així, el nosaltres que respon a la lògica de la verticalitat és aquell que es funda en els mites que mai no hem qüestionat prou, és el nosaltres que s’identifica amb l’Europa blanca, blanquíssima, que promou l’exclusió i les desigualtats, el canvi climàtic i els feminicidis. En canvi, l’horitzontalitat planteja el repte de saber-nos vulnerables, profundament dependents els uns dels altres, per això els poemes amb què conclou el poemari fan per acostar-se al desig, la malaltia, el dolor i la mort, i parlen d’un nosaltres sempre informe i desafiant que ho vol tot i sap que el tot, si apostem per allunyar-nos de la violència estructural d’identificacions erectes, està en camí.