Mai fins ara, Joan Margarit no havia escrit un llibre que, conservant la tendresa dels seus primers poemes, tingués també la lucidesa severa dels últims. La intel•ligència sentimental i la bellesa abrupta d'aquests versos signifiquen un pas de gegant en la poesia del poeta català més llegit del nostre temps. Assegut en un tren contemplo els camps i de sobte, fugaç, passa una casa que és el llampec d’alguna veritat. Seria un error baixar del tren. Ja no hi seria. Estimar és on, i sempre hi ha una cosa que m’ho revela: un terrat al sol, la tarima del director d’orquestra sense ningú, només amb una rosa, mentre al voltant els músics toquen sols. Un dormitori a l’alba, un camp segat. Per descomptat, el cant d’aquells ocells al cementiri un matí de juny. Estimar és on. Perdura al fons de tot: és d’on venim. I és aquell lloc on va quedant la vida.