El 2003, vint-i-cinc anys després de la publicació del seu primer llibre, Damunt un blanc així com el del paper (1978), A. Munné-Jordà (Barcelona, 1948) va recollir una mostra de la seva producció literàriament més transgressora al volum Tresgressions («Lo Marraco, 131, Pagès editors). Ara, dins El mirall venecià, l’autor aplega setze contes de ciència-ficció (i també de fantasia i terror) escrits entre 1970 i 2005, amb què completa una tria significativa de la seva producció de narrativa breu en prop de quaranta anys d’ofici, durant els quals ha publicat una quinzena de llibres, ha guanyat el premi Juli Verne de ciència-ficció i ha estat dues vegades finalista del Sant Jordi de novel·la. Al pròleg d’El mirall venecià, en què repassa amb autoritat i coneixement tota la producció literària de l’autor, el professor Víctor Martínez-Gil es planteja «¿per què un escriptor que ha practicat la poètica de la ruptura ha escrit també amb assiduïtat i convenciment obres de ciència-ficció o de gèneres afins?», i mostra «la unitat i la coherència de l’obra de Munné-Jordà», un escriptor que des de 1982 també s’ha dedicat a «estructurar un espai visible per a la narrativa catalana de ciència-ficció, reivindicant-ne la història i promovent-ne el conreu», que va participar en la fundació de la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia i que actualment dirigeix la col·lecció «ciència-ficció» de Pagès editors.