M’has parlat i t’he dit que et vaig dir que no et digui Proust va dir que «els llibres bons són escrits en una mena de llengua estrangera», observació que va dur César Aira a escriure que «la primera funció de l’art és la de produir estranyesa, trencar els hàbits de la percepció i tornar nou allò que és vell». I això és justament el que fan el col·lectiu Estampa i Irene Solà en aquestes pàgines, atorgant nova forma al tradicional gènere epistolar. Convidats per la comissària d’art Alexandra Laudo, que signa el pròleg d’aquesta edició, M. i Irene mantenen una correspondència que transita entre la cosa poètica i la pura hilaritat. M. és un model de generació de text que el col·lectiu d’artistes-programadors Estampa, autors de l’epíleg, van utilitzar per escriure durant aquest intercanvi epistolar, que bé podem considerar, seguint l’observació de Jorge Carrión, i donada la puntualíssima data d’aquest experiment (2019), com un incunable d’una Intel·ligència Artificial per aquells dies encara deliciosament maldestra i erràtica.